Mans, còdols, el cel

El llibre té un rerefons religiós, de comunió. Està amarat de records dinfantesa o dadolescència, de la relació amb els pares, de la iniciació a la vida i de laprenentatge permanent. Tot hi són provatures: el coneixement de la història la personal i la universal, limpacte de lart també de la lectura i lescriptura, la meditació sobre la quotidianitat, el dolor per les pèrdues encara que al final la mort, la més punyent, és companyia, el diàleg amb altres poetes, els viatges que ho són cap enfora i cap endins, la imaginació espacial i pictòrica, lamor per una casa que té existència en el record, la denúncia del règim patriarcal, el diàleg entre cultures, el jo que semmiralla en el tu... Tot plegat, un despullament dels mots subratllant-ne la claredat simbòlica: el vestit blau, el còdol sense dents, el banc de les mirades...